No necessitem patir per divertir-nos en bicicleta, però el patiment i la bicicleta són inextricables
Mai he escoltat a ningú exposar les virtuts de partir la fusta amb un matxet. Tot i així, era l'única eina que tenia disponible, així que la vaig utilitzar. Va baixar ferotgement i va marcar amb una precisió que et podria enganyar fent-te pensar que tinc bones habilitats motrius.
La fulla talla netament el tronc, i sense l'acció de separació proporcionada pel cap bisellat d'una destral de trencar, les dues meitats del tronc recentment creades no tenien on dispensar la seva energia sinó viatjant bruscament cap amunt.
Això no hauria estat un problema si no fos per la meva cara, que es trobava al pas d'una de les meitats. El cop resultant em va deixar el cap inusual; molt més gran del normal i també més gruixut.
No m'importa el dolor en si; en la majoria dels casos passa i et deixa una lliçó o un record que enriqueix la teva vida d'una manera o altra. El que no m'agrada d'aquest tipus de dolor en particular és la f alta de control. No tenia més alternativa que esperar mentre el dolor s'anava pas pel meu sistema nerviós. Es podria argumentar que jo controlava els esdeveniments que van fer que el tronc em va tallar el front, però aquest argument ignora la meva incapacitat per controlar la meva estupidesa.
Les paraules "dolor" i "sufriment" s'utilitzen sovint juntes, normalment intercanviables. Això sembla un error descuidat; el dolor es pot expandir més enllà de l'àmbit físic i cap a l'àmbit mental o emocional, però el patiment és una altra cosa.
La paraula 'patir' té el seu origen en les paraules llatines sub, que significa des de baix, i ferre, que significa suportar. Patir és suportar el dolor que brolla de dins, no només per sentir-lo, sinó per suportar el seu gran pes. En un mapa, el nostre dolor marca els waypoints, el nostre patiment la ruta.
Ampliar els límits
No sóc un home religiós, però estic fascinat per l'adoració d'una força perdurable que transcendeix el món físic. Cada religió que conec presta molta atenció al procés de patiment i al valor que aporta. El budisme sembla especialment interessat en el tema, tot i que rep una mica d'empenta gràcies a un fracàs en la traducció del pali (un dialecte del sànscrit) a l'anglès. El Buda no parlava anglès, la qual cosa significa que jo, que no parlo cap dialecte del sànscrit, he d'esbrinar de què parlava. Afortunadament, tinc Internet a la meva disposició i no necessito confiar en el "coneixement" o la "investigació" per resoldre el tema. Dukkha, la paraula a què fa referència el budisme i traduïda com a "patiment", es refereix tant al dolor físic com a l'estrès causat per la impermanència o la dependència.
M'agrada estudiar coses per trobar un missatge que m'ajudi a ser una millor persona, no necessàriament per trobar la seva intenció original. Amb aquesta finalitat, el sentit budista de Dukkha parla d'experimentar coses sense aferrar-s'hi. Tot canvia, cada experiència se sent diferent per a cada persona. Abraça el canvi, abraça la fluïdesa del moment. Expressa't en el moment però no deixis que el moment et defineixi. El patiment es mesura per la nostra capacitat de suportar Dukkha. En aquest sentit, el patiment representa una mena de control on participem activament en com experimentem el dolor.
Aquest element d'elecció, el que els psicòlegs anomenen el lloc de control, forma part del que ens permet sentir plaer a través del patiment. Tenir una opció ens desbloqueja la nostra sensació de control i, a través d'això, s'obre una via de descobriment personal per la qual podríem aprendre alguna cosa rudimentària sobre nos altres mateixos, que podríem trobar una mena de salvació.
Com Miquel Àngel amb el seu martell per tallar fragments de pedra que enfosquin una gran escultura, girem els pedals per tallar la nostra forma, revelant finalment el nostre veritable jo com una manifestació de patiment, treball dur, determinació i dedicació.
La qualitat d'un ciclista es mesura per la seva capacitat de patir; la capacitat de patir prové de la sensació que podem controlar d'alguna manera el dolor. Anar en bicicleta és entrar en un món simplificat on podem trobar més fàcilment el control; no depenem de res més que de la nostra pròpia voluntat de fer la feina per ser millors. Cada vegada que decidim suportar la càrrega del dolor que ens infligim, construïm la nostra capacitat de patir. Posa't a treballar per un extrem i de l' altre surt un millor ciclista.
Frank Strack és membre fundador dels Velominati i protector de The Rules. També és columnista mensual de Cyclist.
